Murphy i un ensurt

Una de les primeres coses que intueixes quan tens fills és que mai més estaràs tranquil del tot. I no em refereixo a dormir hores i hores seguides, fer el que vulguis o poder-te endinsar en la lectura profunda d'un llibre. Em refereixo a la sensació que quan portes dos nits sense dormir perquè les nenes han tingut mocs, s’ajunten dies complicats a la feina, tu tampoc estàs massa fina, el cotxe s’espatlla… però descobreixes que pots aguantar un dia més, i un altre. I un altre si és necessari.

Ara portàvem una temporada força bona. Ens hem escapat força bé d’encostipats, febres i grips (també és veritat que falta que ho diguis perquè demà estiguem tots malalts). Doncs el meu home m’ha trucat a una hora poc habitual. Teòricament les havia deixat ja a l’escola (a més avui anaven al teatre i havien de ser molt puntuals).

“No t’espantis” (malament, quan diuen això, ja pots començar a tremolar). L’Estel s’ha enganxat els dits amb la porta d’un ascensor, just abans d’anar a l’escola. “He anat al metge amb ella, se l’ha mirat i només té una forta rascada i la mà una mica inflada. Et dic que no t’espantis perquè porta la mà envenada i sembla una mica exagerat”. I diu: “Crec que tot plegat deu haver durat 10 segons, però no li podia treure la mà i se m’han fet eterns. Sempre que anem amb aquell ascensor li dic que es retiri una mica. Avui no ho dec haver fet”.

Deu ser cosa d’aquesta famosa lley de Murphy que tot ho embolica. Està clar que ha estat un ensurt (l’Ona, la seva germana, s’ha posat a plorar quan ha vist que la porta “atrapava” la mà de l’Estel i també s’ha espantat força). La nena està bé. Divendres hem de tornar al metge perquè s’ho miri. De moment, l’Estel, diu que la seva mà és com la de la cabreta, tota blanca. I com que és la dreta  i li costava agafar la forquilla per sopar, li ha demanat a l'Ona si la podia ajudar. Aixi que l'Ona li anava punxant els fideus...